dimarts, 21 de febrer del 2012
dimarts, 14 de febrer del 2012
Anàlisi d'una obra de Velázquez: Las Meninas
Malgrat els segles que han passat des que va ser pintat, la qualitat tècnica del quadre, amb el tractament de la textura fina i les pinzellades que semblen comptades i aplicades amb un gran mestratge, fan possible que no s'observi quasi cap esquerda (craquelé) en tot el quadre.
Detall de Las Meninas. Mirall del fons on hi són reflectits Felip IV i Marianna d'Àustria.
En els cabells de la infanta i en els seus adorns, també s'aprecia l'art de la pinzellada del mestre. En les quatre figures femenines del primer terme es copsa un tractament similar, i els vestits denoten la categoria i la classe de tela de cada un d'ells; en el cas de Nicolás Pertusato, la definició queda més desdibuixada.
Els personatges reflectits en el mirall estan elaborats de manera més ràpida i amb una tècnica esbossada. Un mirall sobre el mur del fons reflecteix els busts dels reis, que potser estaven posant per ser ells els retratats, i són sorpresos per la visita de la seva filla i els seus acompanyants.
A Las Meninas, podem estructurar el quadre segons diferents espais. La meitat de l'obra està dominada per un espai desèrtic, en el qual Velázquez pinta l'aire, i un espai virtual cap on el pintor dirigeix la mirada que és on, se suposa, estan els reis, o bé cap als espectadors. Un altre espai important és el del punt de fuga del fons del quadre, molt lluminós, on un personatge fuig de la intimitat del moment. Un tercer espai és el del petit mirall; i, finalment, hi ha el de la llum daurada que s'aprecia a les figures de la infanta, les menines, la nana i el gos. Són espais reals i virtuals que conformen la realitat fantàstica del quadre.
Diversitat d'interpretacionsUna de les característiques principals de la pintura és el seu caràcter misteriós que condueix a establir diferents principis d'interpretació. El desacord existeix ja en la mateixa acció que està descrivint el quadre, o en el moment de classificar-lo en alguna categoria. Las Meninas és:
El retrat de la Infanta. La infanta crida l'atenció d'altres figures, té una posició central en el quadre i, a més, existeix la tensió especial en relació al focus brillant.
Un autoretrat de Velázquez. El pintor apareix com una torre i destaca sobre les altres figures de la pintura.
Un retrat de grup. A més, hi ha la parella reial que sorgeix a la superfície de rectangle i es presentada en un mirall a la paret del fons com una reflexió.
D'altra banda, el fet que la major part de figures de la representació miren cap a fora del quadre, provoca que es distingeixen diferents punts de vista lluminosos a partir d'un focus al qual les figures dirigeixen les seves mirades. Són enumerats:
1.la parella reial que és mirada per l'espectador;
2.l'espectador;
3.l'espectador que es considera en una superfície de mirall gran.
També es fa la pregunta sense resposta de quin quadre estava pintant el pintor, quadre del qual l'espectador només veu la part del darrera. També aquí hi ha tres interpretacions possibles:
1.el pintor pinta la parella reial que és a l'àrea no visible;
2.el pintor pinta a l'infanta;
3.el pintor es pinta a si mateix.
Aquesta ambigüitat fa de Las Meninas un subjecte de discussió constant.
Detall de Las Meninas. Mirall del fons on hi són reflectits Felip IV i Marianna d'Àustria.
En els cabells de la infanta i en els seus adorns, també s'aprecia l'art de la pinzellada del mestre. En les quatre figures femenines del primer terme es copsa un tractament similar, i els vestits denoten la categoria i la classe de tela de cada un d'ells; en el cas de Nicolás Pertusato, la definició queda més desdibuixada.
Els personatges reflectits en el mirall estan elaborats de manera més ràpida i amb una tècnica esbossada. Un mirall sobre el mur del fons reflecteix els busts dels reis, que potser estaven posant per ser ells els retratats, i són sorpresos per la visita de la seva filla i els seus acompanyants.
A Las Meninas, podem estructurar el quadre segons diferents espais. La meitat de l'obra està dominada per un espai desèrtic, en el qual Velázquez pinta l'aire, i un espai virtual cap on el pintor dirigeix la mirada que és on, se suposa, estan els reis, o bé cap als espectadors. Un altre espai important és el del punt de fuga del fons del quadre, molt lluminós, on un personatge fuig de la intimitat del moment. Un tercer espai és el del petit mirall; i, finalment, hi ha el de la llum daurada que s'aprecia a les figures de la infanta, les menines, la nana i el gos. Són espais reals i virtuals que conformen la realitat fantàstica del quadre.
Diversitat d'interpretacionsUna de les característiques principals de la pintura és el seu caràcter misteriós que condueix a establir diferents principis d'interpretació. El desacord existeix ja en la mateixa acció que està descrivint el quadre, o en el moment de classificar-lo en alguna categoria. Las Meninas és:
El retrat de la Infanta. La infanta crida l'atenció d'altres figures, té una posició central en el quadre i, a més, existeix la tensió especial en relació al focus brillant.
Un autoretrat de Velázquez. El pintor apareix com una torre i destaca sobre les altres figures de la pintura.
Un retrat de grup. A més, hi ha la parella reial que sorgeix a la superfície de rectangle i es presentada en un mirall a la paret del fons com una reflexió.
D'altra banda, el fet que la major part de figures de la representació miren cap a fora del quadre, provoca que es distingeixen diferents punts de vista lluminosos a partir d'un focus al qual les figures dirigeixen les seves mirades. Són enumerats:
1.la parella reial que és mirada per l'espectador;
2.l'espectador;
3.l'espectador que es considera en una superfície de mirall gran.
També es fa la pregunta sense resposta de quin quadre estava pintant el pintor, quadre del qual l'espectador només veu la part del darrera. També aquí hi ha tres interpretacions possibles:
1.el pintor pinta la parella reial que és a l'àrea no visible;
2.el pintor pinta a l'infanta;
3.el pintor es pinta a si mateix.
Aquesta ambigüitat fa de Las Meninas un subjecte de discussió constant.
CARACTERÍSTIQUES BARROC
L’idealisme característic del Renaixement va deixar pas a una visió del món molt més pessimista. Els artistes del barroc van tendir a exagerar l’expressió dels personatges, a destacar els contrastos i a recrear-se en els detalls.
ARQUITECTURA Destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa l’urbanisme.
Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a l’interior.
Destaquen els arquitectes italians Francesco Borromini i Carlo Maderno, i els espanyols José Benito de Churriguera, Pedro de Ribera i Lorenzo Rodríguez.
ESCULTURA L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.
La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment.
PINTURA La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.
ARQUITECTURA Destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa l’urbanisme.
Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a l’interior.
Destaquen els arquitectes italians Francesco Borromini i Carlo Maderno, i els espanyols José Benito de Churriguera, Pedro de Ribera i Lorenzo Rodríguez.
ESCULTURA L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.
La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment.
PINTURA La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.
dilluns, 13 de febrer del 2012
Anàlisis d'una pintura del Cinquecento: La Gioconda
La dama està asseguda en una butaca, recolzant els braços sobre els braços del seient. És en una galeria, i a la vora esquerra del quadre es veu la base d'una de les columnetes. El traç amb què estan pintades les mans i els ulls permet apreciar un exemple característic de la tècnica de l'esfumat. També es pot destacar el joc que hi ha entre la llum i l'ombra, un recurs utilitzat per aconseguir més sensació de volum.
La galeria dóna a un paisatge inspirat en les vistes de què Leonardo va poder gaudir als Alps durant el seu viatge a Milà,un paisatge d'atmosfera humida i aquosa que envolta la dama. S'ha intentat localitzar la zona, que podria ser un racó de l'Arno o alguna part del llac de Como, però no hi ha cap conclusió definitiva. Moltes vegades s'ha mirat de connectar el paisatge de cada costat de la dama, però la discordança entre les dues imatges no permet que es pugui dissenyar un model continuat.Cal tenir en compte que el costat esquerre sembla estar més alt que el dret, fet que entra en contradicció amb les lleis de la física, ja que l'aigua no es pot quedar estàtica en un desnivell del terreny.
D'altra banda, enmig del paisatge apareix un pont, un element característic de la civilització que podria estar assenyalant la importància de l'enginyeria i l'arquitectura.
Detall de la mirada de la model.
La model no té celles ni pestanyes, possiblement a causa d'una restauració massa agressiva feta en segles passats, que hauria esborrat les veladures o lleus traços amb què es van pintar. Segons altres experts, Leonardo mai no li va pintar celles ni pestanyes, per deixar l'expressió de la dama més ambigua, o perquè realment mai no va arribar a acabar l'obra.
La Gioconda dirigeix la mirada lleugerament a l'esquerra i mostra un somriure francament enigmàtic.Tanmateix, no hi ha cap prova d'aquesta afirmació.
Al cap, la dama hi porta una mantellina, signe de castedat i un atribut freqüent en els retrats d'esposes. El braç esquerre descansa sobre la butaca i la mà dreta està damunt d'aquest braç. Aquesta actitud transmet serenitat i la idea que domina els seus sentiments.
La tècnica de Leonardo da Vinci s'aprecia amb més facilitat gràcies a la «immersió», a la integració de la model en l'atmosfera i el paisatge que l'envolten, potenciada per l'avanç a la «perspectiva atmosfèrica» del fons, que seria un assoliment propi del barroc. També hi ajuda el fet que els colors tendeixen al to blavós i la transparència, recurs que augmenta la sensació de profunditat.
La conservació de l'obra és mitjanament bona. Acusa una fissura relativament important a la vora superior, que baixa en vertical sobre el cap del personatge, i amb el pas del temps les capes de vernís s'han esgrogueït, però es diu que els responsables del Louvre es resisteixen a abordar una restauració a fons per por d'alterar l'aspecte de l'obra. Mitjançant un programa informàtic s'ha recreat l'aspecte que hauria de tenir l'obra si se n'eliminessin les capes de brutícia.
La galeria dóna a un paisatge inspirat en les vistes de què Leonardo va poder gaudir als Alps durant el seu viatge a Milà,un paisatge d'atmosfera humida i aquosa que envolta la dama. S'ha intentat localitzar la zona, que podria ser un racó de l'Arno o alguna part del llac de Como, però no hi ha cap conclusió definitiva. Moltes vegades s'ha mirat de connectar el paisatge de cada costat de la dama, però la discordança entre les dues imatges no permet que es pugui dissenyar un model continuat.Cal tenir en compte que el costat esquerre sembla estar més alt que el dret, fet que entra en contradicció amb les lleis de la física, ja que l'aigua no es pot quedar estàtica en un desnivell del terreny.
D'altra banda, enmig del paisatge apareix un pont, un element característic de la civilització que podria estar assenyalant la importància de l'enginyeria i l'arquitectura.
Detall de la mirada de la model.
La model no té celles ni pestanyes, possiblement a causa d'una restauració massa agressiva feta en segles passats, que hauria esborrat les veladures o lleus traços amb què es van pintar. Segons altres experts, Leonardo mai no li va pintar celles ni pestanyes, per deixar l'expressió de la dama més ambigua, o perquè realment mai no va arribar a acabar l'obra.
La Gioconda dirigeix la mirada lleugerament a l'esquerra i mostra un somriure francament enigmàtic.Tanmateix, no hi ha cap prova d'aquesta afirmació.
Al cap, la dama hi porta una mantellina, signe de castedat i un atribut freqüent en els retrats d'esposes. El braç esquerre descansa sobre la butaca i la mà dreta està damunt d'aquest braç. Aquesta actitud transmet serenitat i la idea que domina els seus sentiments.
La tècnica de Leonardo da Vinci s'aprecia amb més facilitat gràcies a la «immersió», a la integració de la model en l'atmosfera i el paisatge que l'envolten, potenciada per l'avanç a la «perspectiva atmosfèrica» del fons, que seria un assoliment propi del barroc. També hi ajuda el fet que els colors tendeixen al to blavós i la transparència, recurs que augmenta la sensació de profunditat.
La conservació de l'obra és mitjanament bona. Acusa una fissura relativament important a la vora superior, que baixa en vertical sobre el cap del personatge, i amb el pas del temps les capes de vernís s'han esgrogueït, però es diu que els responsables del Louvre es resisteixen a abordar una restauració a fons per por d'alterar l'aspecte de l'obra. Mitjançant un programa informàtic s'ha recreat l'aspecte que hauria de tenir l'obra si se n'eliminessin les capes de brutícia.
dimarts, 7 de febrer del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)