ART ROMÀNIC

La fragmentació política de l'imperi Romà

L’any 395 l’imperi Romà es dividí en dos territoris independents: l’imperi Romà d’Orient i l'imperi Romà d’Occident. L’Imperi s’enfonsà definitivament el 476 fruit de les invasions dels pobles germànics, i a Europa i a la conca mediterrània es produí la repartició política següent:

-Imperi Bizantí, continuació de l’imperi Romà d’Orient.

-L’Europa occidental, dividida en diversos regnes germànics.

-Els dominis musulmans, fruit dels territoris conquerits pels àrabs o per pobles convertits a l’islam

L'imperi Bizantí

L’imperi Romà d’Orient va resistir les invasions dels pobles bàrbars i continuà existint fins al segle XV amb el nom d’imperi Bizantí.

L’emperador Justinià I el Gran (527-565) va intentar reconstruir l’antic imperi Romà al voltant de la Mediterrània: conquerí la península Itàlica, una part del nord d’Àfrica i les principals illes de la Mediterrània occidental, i arribà a ocupar el sud de la Península Ibèrica.

La seva màxima esplendor se situa entre el 867 i el 1059, en què esdevingué una gran potència militar i comercial a la Mediterrània. Malgrat establir un estat molt centralitzat, van ser nombrosos els conflictes socials i religiosos, que culminaren amb la separació de l’Església de Roma i l’Església Ortodoxa en el Cisma d’Orient, el 1059.

Al final del segle XI entrà en decadència; els musulmans van aconseguir molts territoris i els turcs van prendre Bizanci el 1453.

L'expansió de l'islam

El naixement de l'islam

Els àrabs eren un poble originari de la península d’Aràbia, situada entre la mar Roja i el golf Pèrsic. Al segle VI estava format pels pobles de l’est, que eren nòmades i es dedicaven a la ramaderia, i els de l’oest, que eren sedentaris, vivien en ciutats i treballaven en l’agricultura i el comerç.

Els àrabs eren politeistes: cada tribu tenia els seus déus i el santuari més important es trobava a la Meca , ciutat que esdevingué un centre econòmic i de pelegrinatge. A causa de les seves relacions comercials, els àrabs van entrar en contacte amb mercaders cristians i jueus i amb les seves religions monoteistes.

Al segle VII va sorgir l’islam, religió monoteista predicada per Mahoma (570-632) Mahoma es va convertir en el cap polític i religiós dels musulmans i a la seva mort aquestes funcions van recaure en els califes, membres de la seva mateixa família, que van construir un gran imperi

La conquesta de la Península Ibèrica

La conquesta àrab del regne visigot va iniciar-se l’any 711, i ja el 715 els musulmans havien conquerit la major part del territori, gairebé incruentament, basant-se en el respecte per les persones i els béns i les pràctiques religioses de cristians i jueus i simplement pagant un impost. L’expansió islàmica s’estengué fins a la Gàl·lia, on van ser derrotats pels francs a la batalla de Poitiers, l’any 732. Les valls cantàbriques i algunes zones dels Pirineus van quedar fora del control musulmà. La resta de la Península va quedar sota el domini del califat omeia i va rebre el nom de l'Àndalus, i esdevingué una gran potència cultural i econòmica a l’Europa occidental

Durant els primers anys l'Àndalus va ser un emirat, una província dependent políticament i religiosa del califat de Damasc, en nom del qual era governada pels emirs. A mitjan segle VIII Abd al-Rahman I va declarar l’emirat independent políticament i al segle X esdevingué un califat independent, amb capital a Còrdova , de la mà d’Abd al-Rahman III .

L’organització política consistia en l’hagib, ministre d’estat i cap directe de l’administració central, i els visirs, ministres i consellers del califa. El territori de l’Àndalus estava dividit en cores o províncies gestionades per un valí o governador civil que depenia del califa.

A partir del segle XI l’Àndalus passà per diferents etapes de divisions territorials independents i de reagrupaments parcials conegudes com a regnes de taifes fins que l’any 1212, fruit de la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, entrà en clara decadència. La seva desaparició es va consumar el 1492 quan els Reis Catòlics van conquerir el regne de Granada

Els orígens de Catalunya

Amb la desaparició de l’imperi Romà d’Occident, els visigots es van establir a la Península Ibèrica. L’entrada a Catalunya es va produir al començament del segle V i va perllongar-se fins al segle VIII. Durant aquest temps el territori va continuar el procés de ruralització iniciat al baix imperi romà, en el qual els grans propietaris s’havien quedat amb les terres dels pagesos empobrits creant-se així un vincle entre aquests i els latifundistes. Les ciutats i els territoris que les envoltaven eren governats pels bisbes i els governadors visigots.

Els musulmans van envair Catalunya al començament del segle VIII, com la resta de la Península. Van establir guarnicions a les ciutats més importants, però van respectar les creences i els costums dels seus habitants.

El rei franc Lluís I el Piadós (781-817), davant l’amenaça islàmica, va entrar a Catalunya i va conquerir Girona i Barcelona, tot establint una frontera entre els rius Llobregat-Cardener-Segre. Aquest territori va rebre el nom de Marca Hispànica i tenia una funció protectora i defensiva enfront de l’Àndalus. Amb el temps esdevingué la Catalunya Vella.

Els territoris al sud d’aquesta frontera van estar 400 anys sota domini musulmà, des d’on s’organitzaven ràtzies, expedicions de pillatge cap a la Marca. Més tard reberen el nom de Catalunya Nova.

La Marca Hispànica estava organitzada en comtats i els comtes eren designats pels reis francs, amb qui tenien una relació de dependència. Guifré I el Pelós , de la casa de Catalunya, fou designat comte d’Urgell i de la Cerdanya el 870, i més tard, de Girona i Barcelona. Va fundar el Casal de Barcelona i va iniciar tasques de repoblament en molts territoris. En morir Guifré (840?-897) els comtats catalans van esdevenir hereditaris i deixaren de ser designats pels reis francs a causa del desmembrament de l’imperi Carolingi i la feblesa de l’autoritat reial.

Els sarraïns van realitzar nombroses ràtzies a la Catalunya Vella, com el saqueig de Barcelona el 985 per part d’Almansor. Els francs, ocupats en altres qüestions, no van atendre la demanda d’ajut dels comtes catalans i quan, el 987, el rei franc Hug Capet (987-996) va demanar a Borrell II (947-992) , comte de Barcelona, la renovació del jurament de fidelitat, aquest l’hi va negar. En trencar-se la relació feudal es va establir la independència dels comtats catalans.

Al principi del segle IX els comtes catalans, sense l’ajut dels reis francs, es van anar afeblint per la proximitat de la frontera de l’Àndalus i pel creixent poder de la noblesa. A partir del 1050 el Casal de Barcelona es va enfortir econòmicament gràcies, d’una banda, a la recaptació de les paries, que van permetre comprar drets sobre castells i comtats, i de l’altra, al control sobre el comerç amb l’islam i l’encunyació de moneda.

En conseqüència, els nobles van veure disminuït el seu poder vers el comte i de mica en mica diferents famílies comtals van anar reconeixent la supremacia del Casal de Barcelona i se’n declararen vassalls. L’extinció de les altres famílies va permetre als comtes de Barcelona incorporar aquests territoris als seus dominis.

La societat feudal

La revolució feudal

A partir del segle XI, el feudalisme és el sistema que configura l’organització política i social de la major part dels països de l'Occident europeu.

El nom de feudalisme prové de feu que vol dir ‘possessió territorial d’un senyor feudal’. Els habitats que treballen aquestes terres són vassalls d’un senyor, li deuen fidelitat i li han de pagar rendes en forma de productes i d’hores de feina. Aquest sistema feudatari apareix per diversos motius, l’un conseqüència de l’altre:

-Els reis de l’època no disposen de prou recursos per a mantenir el control administratiu del territori ni tampoc d’exèrcit suficient per a defensar-lo.
-Per això, concedeixen la propietat territorial als nobles en pagament dels serveis de defensa de la població.
-La noblesa aconsegueix que aquestes terres siguin hereditàries.

D’aquesta manera s’origina el feudalisme: el territori que es lliura al noble és el feu i la persona que el rep, el vassall.

Amb el temps, els senyors feudals, tot i ser vassalls del rei, actuen com si fossin reis locals assumint funcions pròpies d’aquell com ara administrar justícia, encunyar moneda…, fins i tot infeuden les seves terres a altres vassalls.

Organització de la societat feudal

La societat feudal s’organitza en tres estaments: oratores, bellatores i laboratores, i alhora, es divideix entre els vassalls privilegiats i els que no ho són.

Els privilegiats són els que tenen feus i vassalls a les seves ordres i no han de pagar imposts, són els únics que poden dur armament, imparteixen justícia i no treballen. Els privilegiats pertanyen a dos dels tres estaments:

-Els bellatores (els qui lluiten), que està integrat per nobles i cavallers. Els primers són grans propietaris que controlen la vida dels seus vassalls mentre que els cavallers tenen com a única possessió el cavall, l’equip de protecció i armes i viuen al castell del seu senyor sota el deure de defensar-lo si aquell els ho demana.

-Els oratores (els qui preguen), que està format per la clerecia. Es dediquen a l’oració i a pregar per als altres dos estaments. Hem de diferenciar l’alta clerecia, formada per bisbes, abats, etc., és a dir, per fills de famílies nobles, i la baixa clerecia, formada per sacerdots i per frares.

Els no privilegiats són els laboratores (els qui treballen), que han de mantenir els privilegiats amb el seu treball. Aquest estament es divideix en:

-Vilans, descendeixen de camperols lliures i treballen les terres dels senyors feudals, per les quals han de pagar al propietari, una part de la collita. Tenen moltes obligacions com ara haver de dedicar un determinat nombre de dies a l’any a treballar les terres exclusives del senyor, pagar per l’ús del molí, pagar per poder travessar el pont..., i, a més, l’església els reclama una desena part de la collita com a delme per a les seves despeses . -Serfs, no són lliures sinó que pertanyen al senyor des que neixen. També els vilans poden convertir-se en serfs si no paguen els imposts corresponents. Els serfs necessiten permís del senyor per a tot: casar-se, abandonar les terres, llegar béns als fills…

La pau i la treva de Déu

Els canvis fruit de la revolució feudal afecten profundament l’organització social medieval i provoquen la desorganització general i moltes guerres entre nobles, les quals es caracteritzen per ser de gran ferocitat. Per aquest motiu, l’església convoca assemblees amb l’objectiu de frenar la violència de les guerres entre senyors i pacificar els territoris. En aquestes assembles estableix la pau de Déu i la treva de Déu.

La pau de Déu dicta l’excomunió de qualsevol que:

-Assalti les esglésies o les cases edificades a l’entorn.

-Agredeixi o injuriï clergues, monjos o monges desarmats.

-Robi béns de l’Església.

-Destrueixi o cremi cases de clergues o pagesos desarmats.

-Assalti homes o dones, els despulli, els fereixi, els atropelli o els mati, etc.

La treva de Déu imposa la prohibició de cometre actes violents en determinats dies de la setmana i durant algunes festivitats religioses senyalades.

La societat rural de l'edat mitjana

El domini feudal

El domini és la terra del senyor feudal i es divideix en dues parts:

El domini directe. Comprèn les terres més bones del feu, que són conreades pels serfs del senyor i pels vilans com a pagament. Produeixen quantitat suficient d’aliments per a mantenir els habitants del castell i el que sobra, es ven en els mercats de les ciutats.

El domini útil. És el territori que treballen a compte propi els vilans. Està dividit en parcel·les i amb el producte del seu hort han d’alimentar la família, pagar els imposts al senyor feudal i, si els sobra alguna cosa, vendre-la en el mercat.

El senyor feudal disposa de la reserva senyorial que comprèn el domini directe, els boscs, els erms, les pastures i les terres més fèrtils del seu territori.

Per augmentar les rendes, construeix el molí per a moldre els cereals , el forn per a coure el pa i la ferreria per a fabricar eines agrícoles en la reserva senyorial, de manera que els pagesos es veuen obligats a utilitzar aquest espai i a pagar-ne l’impost d’ús.

El vassallatge

El concepte de fidelitat és el que articula qualsevol tipus de relació entre els habitants d’un regne, des del rei fins als pagesos.Els privilegiats estableixen pactes de fidelitat entre ells, el vassallatge.

Els grans nobles juren fidelitat al monarca , i, alhora, els senyors que tenen vassalls a qui han repartit feus més petits, reben el jurament de vassallatge .

L’acte del jurament, ratificat per l’Església té dues parts:

-En l’homenatge, el senyor concedeix un feu i ofereix protecció al vassall, el qual, a canvi, li jura fidelitat i obediència i li ofereix respecte, consell i ajut militar quan el senyor li ho reclami .

-En la investidura, el senyor li lliura una espasa si és seglar o un bàcul si és religiós, com a símbol de poder sobre el castell i les terres.

La relació de vassallatge va conformant una societat piramidal en la qual, per mitjà d’un sistema d’aliances entre clergues i nobles per defensar-se els uns als altres, mantenen sotmesa la gran massa de camperols.

La societat urbana medieval

La decadéncia dels nuclis urbans

A principi del feudalisme, el 90% de la societat europea és pagesa i viu en masos o viles petites.

Les ciutats estan despoblades i en decadència i la seva població es redueix a:

-Autoritats polítiques i eclesiàstiques.

-Artesans urbans, que treballen per a les autoritats.

Són ciutats emmurallades i s’organitzen al voltant del palau reial i de la catedral, amb carrers estrets i places petites. Els artesans que pertanyen al mateix gremi acostumen a concentrar-se en un mateix carrer .

El mercats s’instal·len a les places i el comerç es basa sobretot en productes de luxe que estan destinats a una minoria privilegiada, l’única que els té a l’abast. L’intercanvi entre les ciutats i el món rural és gairebé inexistent tot i que són els dominis propers a la ciutat, propietat dels senyors feudals i dels eclesiàstics, i cultivats pels esclaus, els que proveeixen la població urbana dels productes bàsics que necessiten.

L'eclosió de la societat urbana

Al llarg dels segles XII i XIII el món feudal, agrari i tancat, va deixant pas a una societat més dinàmica que es concentra, sobretot, a les ciutats.

El creixement agrícola propicia la comercialització dels excedents que troben, en les antigues ciutats i en els nous nuclis urbans, un públic disposat a comprar-los i gràcies a la qual les ciutats van afermant la seva funció comercial a través de fires i mercats .

En aquests segles, els habitants de les ciutats es diversifiquen i així trobem:

-Artesans, que treballen en la manufactura i venda directa d’objectes diversos.

-Comerciants, encarregats del comerç local o de llarga distància.

-Nobles, senyors feudals, que tenen el poder polític del nucli urbà.

Els artesans s’agrupen en gremis segons les seves habilitats, però no tenen gaire pes polític. Es tracta d’associacions voluntàries i lliures que vetllen per la igualtat econòmica dels seus membres i la conservació de l’activitat particular en mans dels seus associats.

Els comerciants van acumulant grans fortunes transportant productes a contrades on no n’hi ha. Els descobriments de noves rutes comercials i de noves terres fan incrementar els negocis, generant grans riqueses en mans d’uns pocs, els burgesos.

Els nobles no poden enriquir-se al mateix ritme que els burgesos i això provoca que els hagin de cedir part del seu poder i compartir-hi el govern polític de la ciutat.